Ajoblanco

L'ajoblanco és una sopa freda molt consumida a Andalusia i Extremadura, concretament a les regions de Badajoz, Còrdova, Granada, Jaén, Almeria i, de manera especial, a la regió de Màlaga, terra d'ametllers i, on una de les seves localitats, Almáchar, celebra cada 2 de setembre l' 'Festa del ajoblanco'.

Aquest és un plat que té el seu origen en el 'Salmorium' que es preparava a l'antiga Roma, del qual el poeta Publi Virgili Maró va deixar constància en el seu ègloga segona, escrita entre el 42 i el 39 aC A través dels seus poemes, Virgili exalça la vida dels camperols de l'època i els seus costums, entre les quals esmenta l'hàbit de prendre aquest refrescant picada per reposar forces després del dur treball al camp durant l'estiu.

No obstant això, l'ajoblanco, tal com el coneixem avui dia, és llegat de la cuina andalusí, ja que tot i que van ser els fenicis els que van introduir les ametlles a la Mediterrània, i els romans qui van començar a conrear-se de manera intensiva, van ser els àrabs els qui van difondre el seu cultiu i van explorar i van crear multitud de plats amb aquest nutritiu ingredient, des salats com l'arròs àrab, fins dolços com l'alfajor.

Així, unint l'històric 'Salmorium' amb el nou i ric fruit provinent d'Àsia, va néixer aquest reconstituent i nutritiu gaspatxo blanc de refrescant sabor i subtil aroma a ametlla, la qual, a més, aporta un punt cremós molt fi i delicat.

A nivell nutricional, aquesta crema freda és molt completa, ja que és rica en proteïna, fitosterols, carbohidrats, àcids grassos omega 3, omega 6 i omega 9; flavonoides, al·liïna, fibra, vitamines C, E i del grup B (B1, B2, B5, B6, B7 i B9 o àcid fòlic), calci, fòsfor, ferro, magnesi, manganès, potassi, seleni i zinc.