Ajoblanco

L'ajoblanco és una sopa freda molt consumida a Andalusia i Extremadura, concretament a les regions de Badajoz, Còrdova, Granada, Jaén, Almeria i, de manera especial, a la regió de Màlaga, terra d'ametllers, on una de les seves localitats, Almáchar, celebra cada 2 de setembre la «Fiesta del ajoblanco».

És un plat que té el seu origen en el «Salmorium» que es preparava a l'antiga Roma, del qual el poeta Publi Virgili Maró va deixar constància en la seva égloga segona, escrita entre el 42 i el 39 aC. Als seus poemes, Virgili exalça la vida dels camperols de l'època i els seus costums, entre els quals esmenta l'hàbit de prendre aquesta picada refrescant per recuperar forces després de la dura feina al camp durant l'estiu.

No obstant això, l'ajoblanco, tal com el coneixem avui dia, és un llegat de la cuina andalusina, ja que, tot i que van ser els fenicis qui van introduir les ametlles a la Mediterrània i els romans qui van començar a conrear-les de manera intensiva, van ser els àrabs qui en van difondre el cultiu i van explorar i crear multitud de plats amb aquest nutritiu ingredient, des de salats com l'arròs àrab fins a dolços com l'alfajor.

Així, unint l'històric «Salmorium» amb el nou i ric fruit provinent d'Àsia, va néixer aquest gaspatxo blanc reconstituent i nutritiu, de sabor refrescant i subtil aroma d'ametlla, que a més aporta un punt cremós molt fi i delicat.

A nivell nutricional, aquesta crema freda és molt completa, ja que és rica en proteïna, fitosterols, hidrats de carboni, àcids grassos omega 3, omega 6 i omega 9, flavonoides, al·liïna, fibra, vitamines C, E i del grup B (B1, B2, B5, B6, B7 i B9 o àcid fòlic), calci, fòsfor, ferro, magnesi, manganès, potassi, seleni i zinc.